Batalla de Nicòpolis (48 aC)
| Segona Guerra Civil romana | |||
|---|---|---|---|
  Batalla de Nicòpolis (48 aC) Batalla de Nicòpolis (48 aC) | |||
 Mapa d'Anatòlia i el Pròxim Orient després de la reorganització de Pompeu vers el 62 aC. | |||
| Tipus | batalla  | ||
| Data | Desembre de 48 aC | ||
| Coordenades | 40° 18′ N, 37° 50′ E / 40.3°N,37.83°E | ||
| Lloc | Nicòpolis del Pont (actual Turquia) | ||
| Resultat | Victòria pòntica | ||
| Conseqüència | Farnaces va apoderar-se de Pont sense pràcticament oposició | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
La batalla de Nicòpolis és un conflicte militar de desembre del 48 aC lliurat entre els exèrcits de Gneu Domici Calví, governador cesarià de la província d'Àsia i de Farnaces II, fill de Mitridates VI rei del Regne del Pont.
Antecedents
[modifica]Després de derrotar els pompeians a la batalla de Farsàlia, Juli Cèsar va iniciar la persecució dels seu líder Gneu Pompeu Magne en direcció a l'Hel·lespont i Egipte.[1] Per tal de governar Àsia, va deixar Calví com a comandant de tres legions.[2] Tot i això, posteriorment va haver de reclamar-ne dues per a reforçar la seva posició a Egipte[3][4] i Farnaces va aprofitar l'oportunitat per avançar per la costa de la Mar Negra i conquerir fàcilment Còlquida, Capadòcia i Armènia Parva.[5]
Veient el perill, els reis Deiotarus I, de Galàcia i Ariobarzanes III, de Capadòcia van demanar ajut a Calví, que va enviar emissors a Farnaces per exigir-li que es retirés. Tot i que aquest només comptava amb la legió XXXVI, Deiotarus va aportar 2 legions i 100 genets i Ariobarzanes 100 genets addicionals. A més a més, Calví va enviar els seus oficials a Cilícia, on el questor va aportar una legió addicional. Totes aquestes forces es van reunir a Comana sota el seu comandament.[4]
Els emissaris van tornar amb la notícia que Farnaces es retirava de Capadocia però es mantenia a Armènia, que reclamava com a part de l'herència del seu pare Mitridates VI.[6] Desitjant la glòria personal, Calví va avançar amb les tres legions sense esperar el retorn del Cèsar, situant-se en una posició des d'on rebre subministraments de Capadòcia.[6]
Batalla
[modifica]Farnaces va intentar retardar Calví mitjançant la diplomàcia, però, en no funcionar l'estratègia, va retirar-se a Nicòpolis, una plana rodejada amb muntanyes a tots dos costats. Per arribar-hi, calia passar per un estret on Farnaces va situar la seva millor infanteria i cavalleria per facilitar una emboscada de l'enemic. També va ordenar als civils que seguissin passant per l'indret per donar una aparença de normalitat.[7]
Calví va desconfiar i no va caure a la trampa, obligant a Farnaces a retirar les tropes. L'endemà, Calví va acampar davant de la ciutat i va començar a fortificar la base, i Farnaces va sortir a la plana a trobar-lo. Tots dos exèrcits van construir trinxeres esperant la retirada de l'enemic. El governador va presentar batalla situant la legió XXXVI al flanc dret, la pòntica a l'esquerra i les tropes de Deiotarus al centre.[8]
Durant la batalla, la legió romana va fer retrocedir la cavalleria de Farnaces, acorralant-la contra la muralla i les trinxeres que defensaven el seu campament. No obstant això, la legió pòntica i les tropes de Deiotarus van cedir, provocant que Farnaces rodegés les legions romanes. El governador Calví va escapar-se amb moltes dificultats cap a una muntanya des d'on va retirar-se cap a Síria amb les restes del seu exèrcit.[9]
Conseqüències
[modifica]La batalla va causar grans pèrdues als dos bàndols i hi van morir gran quantitat tant de genets romans com de nobles asiàtics.[9] Després de la victòria, Farnaces va apoderar-se de Pont sense pràcticament oposició[9][10] Els romans van haver d'esperar a l'arribada de Juli Cèsar per a vèncer-lo en la Batalla de Zela l'any següent. No obstant això, Calví no va perdre el favor del Cèsar; i va ser l'encarregar de perseguir Farnaces després de Zela. Posteriorment també va combatre a la campanya africana.[11]
Referències
[modifica]- ↑ Habsburg, 2013, p. 84-85.
- ↑ Habsburg, 2013, p. 23,84.
- ↑ Habsburg, 2013, p. 23,85,87.
- ↑ 4,0 4,1 Fratantuono, 2012, capítol 34.
- ↑ Fratantuono, 2012, capítol 34-41.
- ↑ 6,0 6,1 Fratantuono, 2012, capítol 35.
- ↑ Fratantuono, 2012, capítol 36.
- ↑ Fratantuono, 2012, capítol 39.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Fratantuono, 2012, capítol 40.
- ↑ Habsburg, 2013, p. 87.
- ↑ Habsburg, 2013, p. 23.
Bibliografia
[modifica]- Habsburg, Jan Felix Gaertner; Bianca. Caesar and the Bellum Alexandrinum : an analysis of style, narrative technique, and the reception of Greek historiography. 1. Aufl., 2013. ISBN 978-3-525-25300-7.
- Fratantuono, Lee. Madness triumphant : a reading of Lucan's Pharsalia. Lanham, MD: Lexington Books, 2012. ISBN 0739173146.